CUENTOS: Els colors de l'Elba
Hi havia una vegada, en una ciutat no gaire llunyana, una família que tenia molts fills i moltes filles. Molts, són més de dos i de tres, eren en total sis infants.
Tres nenes i tres nens, nascuts tots el mateix dia, un quatre d’abril.
Aviat farien cinc anys i prepararien una bona festa.
Cada criatura tenia alguna cosa especial, fora del comú per a la seva edat i els pares n’estaven molt orgullosos de que fos així.
El Nel tenia visió fotogràfica, veia un paisatge o estava en una habitació i podia dibuixar amb tot detall el que havia vist, a més era un gran pintor, la mare li deia el Botticelli de la casa.
El Biel tenia una facilitat per tocar qualsevol instrument musical, tocava el piano, la guitarra, la flauta i ara s’estava perfeccionant amb l’oboè. Anava al conservatori de música i els mestres quedaven bocabadats perquè aprenia molt ràpid.
L’Alba cantava amb una veu tan melòdica i bonica que quan ho feia florien flors de colors preciosos en qualsevol racó del jardí. La casa feia goig sempre guarnida de flors vives que donaven alegria.
L’Alma era capaç de memoritzar una història amb llegir-la només una vegada.
El pare li deia que això li seria molt útil a l’hora d’estudiar el que ella volgués.
En canvi, l’Elba deia que no sabia que era el que podia fer que fos especial, encara que amagava un secret que no s’atrevia a dir a ningú perquè pensava que es riurien d’ella.
De vegades veia la cara de la mare vermella quan li feia una abraçada i també era de color vermell tomàquet quan la renyava.
Als seus germans generalment els hi veia la cara de color lila o violeta, menys a l’Alba que la tenia d’un color rosa pal.
El pare tenia el rostre d’un color taronja intens, encara que de vegades quan llegia al sofà del saló la tenia d’un color blau mar.
La cara de l’àvia era d’un color gris perla preciós i la de l’avi canviava molt de colors, passava del vermell al negre, del gris plom al taronja, era desconcertant.
Hi havia un nen a la seva classe que li feia molta por, tenia la major part del temps la cara violeta fosc amb traces de color negre.
I com era la cara de l’Elba? us preguntareu.
Doncs, era blanca, d’un blanc blanquíssim, pur, pacífic, innocent i net.
Va arribar l’esperat dia del cinquè aniversari i el jardí de casa estava guarnit amb banderoles i globus multicolors, havien convidat a familiars i amics de l’escola.
Després de berenar i bufar les espelmes, l’avi va demanar silenci i va dir:
—Ara els meus nens, faran una demostració de les seves destreses.
Llavors el pare li va contestar:
—La millor habilitat que tenim en aquesta casa és la de l’Elba.
Tots van quedar molt sorpresos, la primera l’Elba que va pensar que com era que el pare sabia el seu secret.
Va continuar dient:
—L’Elba fa les millors abraçades del món.
Al cel va aparèixer l’arc de Sant Martí més gran i espectacular que s’hagi vist mai.
Conte contat, conte acabat!
Este cuento está escrito por mi curiosidad de como interpretar emociones con los colores o lo contrario, como un color puede estimularnos positividad o negatividad, alegría o tristeza.
He navegado por Google y he encontrado numerosos e interesantes estudios sobre el tema. Aquí una muestra de las sensaciones que nos puede transmitir un color:
Azul: tranquilidad, relajante
Verde: equilibrio, esperanza, crecimiento
Violeta claro: primavera y romance
Violeta oscuro: misterio
Violeta: personas empáticas, afectivas y creativas
Rojo: amor y guerra
Rosa: femenino, amistad
Blanco: pureza, paz, inocencia, limpieza
Negro: muerte y destrucción
Gris: equilibrio, orden, respeto, elegancia
Naranja: acción, movimiento, entusiasmo
ETC...
Comentarios
Publicar un comentario