ONES FORJADES

 

3r premi del XII Concurs de Narracions Curtes Josep Soler i Palet de Terrassa

ONES FORJADES

 

       Tinc un tarannà violent, ho confesso, d’aquells incontrolables, com ones embravides en una tempesta. Em neix de ben endins, dels meus orígens, quan era roca sòlida i em sentia immortal. 

 

     Em van extreure d’una mina de ferro d’Ordino en els anys vint del segle passat, un dia solejat, jo, que havia estat sempre en la foscor i humitat, entre pedres i altres minerals...  Separat i dividit en porcions, em van desdoblar en vàries identitats i aquesta que us explico va ser la predominant. 

 

     Encara sort que no vaig ésser la ferradura d’un cavall, trepitjada, matxucada entre el fang i la merda. Hagués estat cruel convertir-me en una creu, símbol cristià de bondat o en la reixa del claustre d’un monestir, sentint pregàries cada dia, quin suplici... 

 

      Podia haver estat moltes coses, però van escollir per mi, la millor, una maça, un martell enorme de ferro amb un mànec llarg de fusta, fort, indestructible. No era ni molt menys el martell de Thor, déu del tro que protegia als mortals del mal, perquè jo volia ser tot el contrari, el Martell més esmicolador de tots. 

     A la botiga on esperava ser comprat, somiava amb ser la prolongació d’una mà que volgués aixafar caps d’ocells o trencar branques d’arbres. Potser podia haver-me adquirit un manobre, que fes reformes, hagués fruït trencant rajoles del terra i de les parets. Mai m’hagués imaginat que tornaria a una ferreria, a un lloc com el que em van crear. 

  

     El ferrer que se’m va endur era mestre en el seu ofici, especialitzat en forja artística. Em va portar al seu taller i em va penjar cap amunt amb tota una filera de martells de tota mena, mida i volum. Estàvem tots enganxats al costat de la paret, molt a prop de la farga, jo al ser el més gran estava a la cantonera dreta i tenia poca visibilitat. Poc a poc començaria a conèixer i distingir als meus congèneres pel so que feien al picar l’enclusa. Si hagués pogut parlar... 

  

     El clinc, clinc, clinc de “l’esquifit”, com jo li deia, em posava dels nervis i el ferrer l’agafava molt sovint i amb un mini puntal feia quatre marques quadradetes a les ferradures de la Sort, unes molt petitetes que les venia com a clauers, quina creu amb aquest home tot el sant dia fent ferraduretes com a xurros... 

 

     El clenc, clenc, clenc “del preferit”, batejat així per mi, perquè era el que feia servir cada dia el mestre juntament amb unes tenalles molt arrogants i velletes. Feien unes roses de ferro increïbles, tan reals... No és que es mereixés que li tingués enveja ja que treballava molt bé, la veritat, és que jo també volia la meva oportunitat...  

  

     Després estaven “els oblidats", que jo ben bé podia ésser d’aquest grup, plens de pols i una mica rovellats, morts de pena... 

  

      Ara que, quan venien els aprenents, el mestre m’exhibia i es notava que n’estava orgullós de la meva adquisició. Aquells xicots m’agafaven del mànec amb dificultat i de vegades el meu cap queia de cop cap el terra, perquè no esperaven que jo pesés tant. Intentaven picar-me contra l’enclusa i quan ho aconseguien i sentien el meu CLONC, hi havia exclamacions i admiracions. Però això passava poques vegades... 

  

     Els dies anaven passant i ja n’estava fart, sempre la mateixa rutina, estava perdent l’oremus... Volia acció, fer alguna cosa, no sempre estar allà penjat mirant com altres feien coses maques i útils. Maques? Això ha sortit de mi? Jo, que em considero un martell destructor, que vull fer el mal, m’estic estovant, tornant feble? No pot ser, quan m’agafi un aprenent li cauré al peu fent-li pols els seus dits, ja veuran... 

  

     Un deu de setembre, va haver-hi moviment al taller. El ferrer va pujar a la furgoneta l’enclusa, la farga mòbil i moltes eines entre les quals hi érem tots els martells. El viatge va ser atroç, quan ens vam aturar, estàvem tots marejats de tants sotracs. 

 

     Arribats a Besalú, poble medieval, es respirava aire ferrat entre els seus racons. Ens va instal·lar a la plaça del Prat de Sant Pere, davant mateix del Monestir. Hi havia molta fumera negra que sortia de moltes fargues, olor a carbó cremant-se, sorolls metàl·lics picant en encluses, molta expectació i nerviosisme. Era una mostra, una exhibició, ferrers creant en conjunt una obra que després seria un decorat més del poble i uns espectadors vinguts de molts indrets gaudint de l’espectacle.  En altres temps m’hauria emprenyat, veure gent contenta, tanta germanor i companyonia em fastiguejaria.  

 

        Però, quan realment em vaig adonar que el meu caràcter estava canviant va ser aquell dia, perquè el protagonista no va ser el martell preferit ni el martell esquifit ni cap altre, vaig ser jo, l’indestructible, el més fort, sense mi no hauria pogut produir-se aquella creació.  

  

        Em van emprar aquells forjadors perquè necessitaven la meva força magnífica per donar cops forts i doblegar els ferros en mitges circumferències. Vam suar cansalada però per primera vegada a la meva vida em vaig sentir essencial i que estava fet per allò. No em va saber greu tantes hores de treball, perquè a cada cop, a cada clonc  sobre el ferro candent, a cada espurna que sortia esquitxada, era treure’m la vena dels ulls, era veure-ho tot des d’una altra perspectiva. Podia fer el bé, podia crear coses maques, coses que s’admirarien durant molts anys, que perdurarien en el temps, era ésser realment immortal. Ja no tenia el desig exterminador dels meus inicis, havia vist la llum... 

 

La creació: Ones forjades

No  penseu  en  ones  marines, 

aquestes es  mouen invisiblement per l’aire, 

arribant lluny, molt lluny.   

Una escultura de ferro de dos metres d’alçada. 

Quatre potes aguanten un micròfon amb forma de gàbia rodona i dels seus costats surten semicercles que imiten les ones sonores.

Homenatge als trenta anys de Ràdio Besalú, 

idea del senyor Santos i obra d’un grup de forjadors. 

Este relato es un nuevo homenaje a mi padre, Alberto García, que participó en la realización de la escultura.

Estoy segura de que le hubiese encantado leerlo y de haberlo podido revisar me hubiese corregido posibles errores y dado mil ideas.

Me gusta darle vida a sus herramientas y jugar con las palabras inventándoles una historia.